divendres, 10 d’abril de 2009

Divendres Sant

Passar un dia sencer amb l'as de trèvols i l'as de diamants és sempre una sorpresa. És com obrir una capsa de bombons: no sé quins m'agradaran més, però cal anar-los tastant i provar sort. El grau d'intimitat a què vam arribar en els nostres temps de bogeria s'ha anat convertint en una mena de confiança gairebé fraternal: és habitual veure'ns a l'as de trèvols i a mi discutir per qualsevol banalitat, i l'as de diamants al costat fent-nos callar com a canalla. Però m'agrada. M'agrada la relació en el punt en què es troba. M'agraden les coses tal com estan. M'agrada anar amb ells a visitar museus, anar al teatre, a concerts, a passejar... (No negaré, però, que la primavera està fent estralls, i avui gairebé em menjo l'as de diamants quan ens hem fet dos petons per acomiadar-nos).

Ara bé, sempre hi ha alguna cosa en l'ambient, sempre sento que hi ha un elefant a la sala d'estar i que l'as de trèvols i l'as de diamants fan veure que no hi és. O potser són només imaginacions meves...