dissabte, 3 d’octubre de 2009

"Compartir l'amor"

L'as de diamants ens ha fet arribar, a l'as de trèvols i a mi, l'enllaç a l'Entre Línies que la setmana passada parlava d'una relació poliamorosa com la nostra. Bé, com la nostra no (ja m'agradaria). La relació en qüestió començava amb una parella que duien junts 10 anys, i un dia van començar a tenir altres relacions consentides. Fins que van conèixer la seva particular "as de cors". Des del començament, la "nova" es va sentir molt estimada i molt inclosa a la família, i això els va fer plantejar-se la possibilitat de viure tots tres junts (jo vaig tenir un foradet a l'armari de l'as de trèvols i l'as de diamants, us en recordeu?).

Un dia, "l'as de cors" d'aquesta història es va quedar embarassada d'ell (al reportatge no diuen si va ser accidental o buscat), i van decidir tirar endavant la família tots junts. Actualment viuen sota el mateix sostre, i eduquen la nena tots tres en igualtat de condicions, en armonia i amor.

En veure el reportatge no he pogut aturar el munt de preguntes que s'acumulaven dins el meu caparronet: com és que els ha funcionat? Què els fa diferents de nosaltres? Quina mena d'acords cal prendre per tal de tirar endavant una relació a tres fins a aquests nivells de compromís?

Un dels canvis evidents és el de parella per trio, entenent això en un sentit amplíssim del canvi de xip: cal que la relació comenci de zero (és evident que els 10 anys de relació prèvia hi són, però cal concebre la nova situació com un nou inici, perquè si no, crec que és molt fàcil entrar en una mena de competència, no sé si m'explico); també en el sentit de no ser 2+1 sinó 3, o millor encara: 1+1+1, la qual cosa vol dir que les combinacions són múltiples. Els tres del reportatge tenien habitacions separades, m'ha xocat al començament, però després m'ha semblat d'allò més lògic: em semblaria forçat dormir sempre tots tres junts, i políticament poc correcte que la parella antiga es mantingués en una habitació mentre "l'as de cors" ha de dormir sola en una altra. Vaja, que la solució d'aquests tres m'ha semblat ideal. Però el canvi de parella a trio implica també una sèrie de compromisos més enllà del que és estrictament el trio: mantenir la relació en secret només pot comportar a la llarga molta amargor, perquè haver de viure en la penombra no és agradable per a ningú.

Una de les preguntes que m'ha vingut al cap és: podríem nosal3 arribar a això? Si prenem com a referència la relació que hem tingut, la resposta és no, perquè des del començament l'hem viscuda com una cosa passatgera, una mena d'aventura, de bogeria, i mai no ens hem plantejat que pogués durar. De fet, l'as de trèvols ha reiterat unes quantes vegades que era una relació insostenible en el temps. I vaja, si ell ho té tan clar, com portar-li la contrària?

No ho hem arribat a provar, és cert. Els nostres intents han estat breus i covards. És cert que en aquests moments és parlar per parlar, ja que la vida ens ha dut per camins divergents. I és clar, des de la distància tot es veu molt bonic. Però, i si...?

Potser ja és tard per a plantejar-nos-ho.


O potser no.


10 comentaris:

as de diamants ha dit...

Hi ha una diferència cabdal entre nosaltres i ells, i és que elles, les noies, no tenen cap relació entre si. Així doncs, la fórmula seria més aviat 2+1 i 2+1. I nosaltres, malgrat tot, alguna vegada hem funcionat així, i és quan a mi, al menys, no m'ha agradat, no ho he suportat o, simplement, no he estat prou generosa amb vosaltres dos...

El veí de dalt ha dit...

Tot és viable si totes les parts hi estan d'acord. Però, sincerament,...no ho veig factible. Ha de petar per algun lloc.

BlauiBlau ha dit...

Deu ni do, es un concepte atraient que de fet amb molta paciència estem cercant…, el que en sortirà o no, es algo que ja es veurà, pro tentador es per qui no vol tancar portes i si estimular un concepte que es possible pro difícil. Recent descobrim el vostre blog, anirem llegint, felicitats.

as de cors ha dit...

Benvingut/da al nostre blog, BlauiBlau. Sí, el concepte "trio" és força complicat (t'ho dic per experiència, i els altres dos asos segurament hi estaran d'acord). Però que sigui complicat no vol dir que sigui impossible, tal com demostren al reportatge.

Veí de dalt, de debò creus que per una banda o altra ha de petar? Això seria aplicable a qualsevol relació, independentment del nombre de membres. Tot és finit en aquesta vida. Crec que les relacions "per sempre" on tot és fantàstic i tothom és feliç, simplement, no existeixen (o com a mínim no són les més comunes). De relacions "per sempre" on les parts es conformen, s'apalanquen i es rendeixen tots ens coneixem un munt (normalment, començant pels pares). De relacions que s'acaben en coneixem encara més que de les altres dues juntes. No és que cregui en les estadístiques, però... vaja, que només cal fer una ullada al teu voltant. Per tant, Veí de dalt, sí, suposo que tens raó, petarà per una banda o una altra, com qualsevol altra relació.

mar ha dit...

Us havia perdut la pista darrerament... i veig que heu estat distrets i entretinguts...
però què serien les relacions entre les persones si no hi haguessin canvis i moviments?

Conec personalment la família poliamorosa i a ells els funciona... i tot i que estaria d'acord amb alguna de les idees de base que plantegen, crec que no m'atreviria a conviure a tres... conviure dues persones ja és tota una filigrana...

Però cadascú, està clar que ha de trobar els seus propis equilibris i ells sembla que l'han trobat...

Una abraçada i bon sort Trio d'asos!

as de cors ha dit...

Gràcies, Mar. Saber de primera mà que la família poliamorosa funciona ens dóna certa tranquil·litat: no som uns bitxos raros...

Arare ha dit...

vaja, després de la primera incursió buscant el meu blogaire invisible, ja no havia tornat. Avui he decidit conèixer-vos més.

Penso que no hi ha cap relació impossible en ella mateixa, el problema pot venir de fora, senzillament. Insostenible com diu el veí, no ho crec, si totes les parts implicades hi estan d'acord, però sí que se suposa que a nivell social es desencadenaran/rien força problemes. Vivim en una societat tancada i barrada, molt més tancada i barrada del que pot semblar a simple vista...

ehem... ja aniré venint :)

as de cors ha dit...

Arare, ets benrebuda sempre al blog. Passa-t'hi quan vulguis, la porta és oberta ;)

Anònim ha dit...

Jo també estic llegint més sobre vosal3.
Jo no ho trobo impossible, però sí complicat. Si la vida en parella a vegades ja és complicada, 3 em sembla requetecomplicat. Potser perque ens han venut uns cànons i com diu l'Arare, encara sembla difícil entendre una relació de tres...
Però vaja....
Tot és provar-ho, no? I així sortiu del dubte!
;-D

as de cors ha dit...

Anònim, sí, diuen que tot és provar-ho. Però crec que nosal3 ja fem tard.