dissabte, 7 de febrer de 2009

2+1=3?

Tot contestant un comentari de la Mar en el post anterior m'he adonat que havia d'escriure'n un de nou. Aquest cop, toca deixar de banda el sexe (com ha fet l'as de diamants) i entrar a tocar la fibra, allò que en diuen els sentiments. Perquè si en aquesta relació hi ha hagut alguna cosa han estat sentiments (i sexe, sí...).

Si heu seguit el blog des del començament sabreu que em vaig enamorar de l'as de trèvols. No va ser un amor a primera vista, feia un any que ens coneixíem, que ens quèiem bé, que gaudíem de la companyia de l'altre, però mai no havia pensat en ell més enllà d'una bona amistat. No és que no m'agradés, m'agradava i força, és el meu tipus, vaja. Però sigui pel fet que era "casat", o perquè aquestes coses arriben quan arriben, no m'havia passat pel cap ni tan sols masturbar-me en honor seu.

Quan em vaig adonar que me n'estava enamorant? Va ser en el moment en què em va començar a parlar de la seva relació, de la seva no-tan-perfecta relació. Xerràvem pel xat, res seriós, i el seu llenguatge encriptat em va fer volar coloms. Després de passar un dia sencer amb ell passejant per Barcelona, sentint-lo parlar de la seva situació amb l'as de diamants, vaig començar a fantasejar amb ell, a imaginar que tard o d'hora picaria a la meva porta i em diria: "Hola, m'he separat". Perquè, admetem-ho, la seva situació en aquells moments pintava molt negra.

La imaginació és dolenta, fa mal, a poc a poc, perquè cada conversa amb ell tenia sempre una lectura que confirmava les meves fantasies. El dia que se'ns va acudir la bogeria de fer un ménage à trois vaig haver de parar un moment i preguntar-me: "Estàs segura d'això que estàs a punt de fer?" Una part de mi hauria marxat en aquell mateix moment. L'altra, la que s'equivoca sempre, em va demanar que m'hi quedés. I aquí va començar el meu autoengany.

Vaig passar per totes les fases: això és només sexe, disfruta'l mentre puguis; crec que m'estic enamorant d'ella també; i si ell s'està enamorant de mi?; ostres, ara ella s'enamora de mi!; no, cap dels dos no n'està d'enamorat; malgrat estar enamorada d'ell, sé que sóc capaç de portar aquesta relació com la dona madura que sóc; no, no sóc capaç de tirar endavant, fa massa mal; mentre tingui clar quin és el meu lloc, puc gaudir-ne tant com vulgui i treure'n molt de profit; no vull el lloc que m'ha tocat ocupar, necessito que m'estimin; etc.

A mesura que avançava la relació jo m'anava implicant cada cop més en la vida d'aquest parell. Passàvem més estones junts, em quedava més sovint a dormir a casa seva, i vam començar a fer coses fora de casa: teatre, concerts, cinema, restaurants... Però hi havia alguna cosa que no m'acabava d'agradar, que em feia sentir incòmoda amb ells, i era el fet que ells no deixaven mai de ser parella quan sortíem al carrer, i jo havia de deixar de ser trio si no érem a casa. Al carrer jo era l'amiga, i aquesta separació d'espais, de rols, em va anar consumint. Si al metro es feien un petó, o s'agafaven la mà, si treien a la conversa un tema que no tenia res a veure amb mi (com les compres de Nadal o un dinar familiar el cap de setmana següent) jo em sentia molt lluny, completament fora de joc i de lloc. En la foscor de cinemes i teatres ell ens agafava la mà a totes dues, però tan bon punt els llums s'encenien, tornàvem a ser 2+1.

El cas és que mai no vam deixar de ser 2+1. Jo m'entestava a creure que érem 3, però al final em vaig adonar que el nivell d'implicació no estava sent el mateix, que era sempre jo qui anava cap a ells, qui els visitava, qui deixava la meva ciutat per anar a veure'ls, qui deixava de banda les meves rutines per entrar en les d'ells, massa desgast per a una sola persona, massa dedicació a algú que, de fet, no em feia cas (o no em feia el cas que jo volia que em fes). Ho vam parlar (va ser un dels cops que vam tallar). I vès, tallem i decideixen venir a passar una nit a casa meva! I és que ja us hem dit que ens ha costat molt deixar-nos... els trios són viciosos i addictius... i nosaltres ens hem estimat molt.

Arribats en aquest punt, vam tenir clar que no érem 3, sinó 2+1, i que mentre actuéssim tenint al cap el 2+1 tots tres en sortiríem guanyant. Però no va ser del tot cert. Un dia em van sorprendre amb un detall insòlit: m'havien fet un foradet a l'armari. Ostres, no us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, el significat que aquest gest tenia per a mi, i que en aquell moment jo tenia clar que no era el mateix significat que tenia per a ells. Però, renoi, un foradet a l'armari és un foradet a l'armari, aquí i al Japó, oi? Allò era ser 2+1 o ser 3? El foradet se'l van currar: hi van posar calcetes, uns mitjons, una samarreta per dormir, i el meu raspall de dents. Jo ja no havia de carregar amb la caseta com els cargols, podia sentir-me a casa allà, i era benvinguda sempre. Però tampoc no va ser del tot cert... Aquell va ser el nostre cant del cigne: l'as de diamants es va anar sentint menys a gust amb la meva presència, i jo vaig notar cada cop més la sensació de sobrar en un lloc, de ser com l'apèndix: que ocupa espai i no serveix per a res. I vaig decidir extirpar-me, aquest cop de debò.

I va ser llavors que vam començar aquest blog, perquè tot això que hem viscut no caigués en l'oblit, perquè algú pugui algun dia beneficiar-se'n quan es trobi en una situació similar, perquè a nosaltres ens van faltar referents, respostes a tantes i tantes preguntes que ens fèiem. Per a algunes encara no hem trobat resposta, però malgrat tot, ha valgut la pena.

5 comentaris:

mar ha dit...

hola as de cors!
veig que t'he donat alguns motius per continuar explicant-nos la vostra història, quin honor/responsabilitat!

tot això que ens contes es veu que ho has patit de debò, eh?
tens molta raó en la falta de referents i en la falta de respostes a algunes preguntes.
A més, són preguntes que no es poden fer perquè és evident que la gent no només et mirarien malament sinó que a més a més tampoc et donarien altra resposta que la que ja coneixem carregada de prejudicis i referents socials, culturals i religiosos de fa una pila d'anys, que d'altra banda tampoc porta a enlloc.
Jo em quedo amb que, més val tenir bones preguntes que no males (o repetides) respostes, sense cap altre argument que el de la doble moral que existeix a la nostra societat.

Caldria trencar molts motllos per "normalitzar" situacions com la que heu viscut. I, de moment, no s'està gaire per la labor.
És una pena que on s'hi podia viure tant d'amor al final hagi quedat en res.
Ara, això d'extirpar-se... és una mica bèstia, no?
La teva solució final segur que és la menys incòmoda però no la més satisfactòria, no?
Potser és la que ara et permet viure més tranquil·lament però no tan intensament...
Perdona per allargar-me tant i posar-me tan seriosa però és que el post té tela, eh?

un petó i bona setmana!

as de cors ha dit...

Mar, no sé si és una decisió satisfactòria o no, aquesta d'extirpar-me. A curt termini segur que no ho és (tot desenamorament deixa un buit difícil d'omplir i una sempre dubta de si ha fet el que era correcte), però a la llarga, segurament és el més sa, com a mínim per a mi que sóc qui més m'importa en aquest moment.

Ara, no us penseu que això s'acaba aquí, eh? Estic segura que l'as de trèvols i l'as de diamants estaran d'acord amb mi: ara que us hem posat la mel als llavis seria molt mala llet no explicar-vos més anècdotes... oi?

Temps al temps...

as de trèvols ha dit...

I tant que us explicarem més coses! Fins i tot jo, que he hagut d'estar bastant desconectat del bloc.

as de diamants ha dit...

Vaja, vaja... l'homenet respon... Esperem les teves aportacions, xato :)

I responent a la Mar, jo he de dir que em vaig quedar bastant sorpresa amb les reaccions de les meves amigues a qui els ho vaig explicar.

És cert que no ho he explicat als amics de la parella, ni a gent propera a nosaltres, sinó a amigues meves. I totes quatre van reaccionar molt bé. Jo pensava que em mirarien raro, però què va, hi havia potser més aviat una mica d'admiració, que no pas de menyspreu... Cert que n'hi ha hagut que m'han dit que ho tallés com més aviat millor, però també n'hi ha hagut que apostaven pel trio mentre jo ho fes.

as de cors ha dit...

Visca! L'as de trèvols diu que escriurà!!! Això s'ha de celebrar: tornem a quedar per celebrar-ho com cal, asos?

¬¬