dissabte, 12 de setembre de 2009

El meu pla quinquennal

Com diuen els Manel, "per una vegada he entès el que cal". El meu pla quinquennal podria ser quelcom així (perdoneu la mètrica, no intenteu fer-ho entrar en els versos de la cançó, no us en sortireu): El primer any t'escriuré moltes cartes perquè em farà por que t'oblidis de mi. El segon potser et truqui algun dia, et pregunti per ella i m'alegri per tu. El tercer esperaré que m'escriguis quatre paraules per saber com estàs. El quart potser em diguis "T'enyoro" una tarda plujosa sentint-me lluny. I el cinquè ens creuarem per l'Eixample i demanarem taula en un bar de menú, somriuré, et faré una carícia, i llavors tot dependrà de tu.

Després de llegir el post de l'as de diamants descobreixo que fa temps que no he estat sincera. Però no només amb ells dos, sinó amb mi mateixa, la qual cosa no pot ser bona de cap de les maneres. Llegint el post de l'as de diamants m'he sentit utilitzada, m'he sentit pont, tirita, paracetamol, segon plat, i tantes altres metàfores com us pogueu imaginar; he sentit que pinto ben poc en aquesta història. Atenció: no dic que ells m'hagin utilitzat, ni que hagi estat un pont, etc., tampoc dic que jo pinti poc. Us parlo de com m'he sentit, que és ben diferent. Dol llegir que ella torna a trobar el seu home atractiu quan ell ha tingut relacions sexuals amb mi. Dol saber que la nostra història ha estat el bàlsam que necessitaven per sortir-ne enfortits d'una crisi. Tots dos hi surten guanyant. Jo no, tot i que a simple vista ho sembli. És evident que sóc gran i sé on em ficava. O potser no del tot... Llegiu una mica més, no vull desvetllar-vos el secret tan ràpid (per bé que molts ja l'heu esbrinat).

Llegint el post de l'as de diamants, de sobte les paraules i els actes de l'as de trèvols prenen un altre sentit: la nit d'hotel descrita per l'as de diamants va ser un pèl diferent des d'aquest cantó de la història. Des del meu llit de 90 veig, per culpa de (o gràcies a) la claror que entra per la finestra, que l'as de trèvols està tocant a l'as de diamants. I veig com ella es gira d'esquena i el rebutja (no m'agrada la paraula, però no n'he trobat cap de més escaient). L'as de trèvols es gira cap on jo sóc. Ens separa una tauleta de nit. Les nostres mans es toquen una estona. I ell acaba saltant al meu llit. Vaja, per a qualsevol que vegi aquesta escena des de fora, té claríssim que l'as de trèvols va calent i que ha aprofitat la seva situació d'home afortunat: si una no vol, l'altra potser sí que voldrà.

Malgrat que tot és prou evident i simple en l'escena anterior, sóc una experta a complicar-me la vida. L'esperit fantasiós i romàntic que creia haver desterrat torna a atacar amb més força que mai, i després de fer-li un parell de mamades espectaculars a l'as de trèvols, les papallones baten les ales amb força en sentir les seves paraules en resposta a la meva pregunta: "I com és que t'ha donat per saltar al meu llit?" "Tenia ganes d'estar amb tu. D'escurar el temps que ens queda".

El temps que ens queda. Perquè m'esborro del mapa per una temporada, i ara estem escurant. Passem tot el temps que podem junts, l'as de trèvols i jo. Sols. Us podríeu preguntar quina necessitat té l'as de trèvols d'escurar el temps que ens queda, perquè de fet, ell té clar que a qui vol és a l'as de diamants (per més que ella no tingui tan clar si el vol a ell o no), i per tant, quan jo ja no hi sigui tot serà igual com era abans del 4 de novembre del 2008. No sé què necessita escurar l'as de trèvols, però sigui el que sigui, ho hem ben escurat (vaja, fins a l'última gota a jutjar per les darreres mamades, totes elles igual d'espectaculars que les del llit de 90). Però, i jo? Quina necessitat en tinc jo, d'escurar el temps que ens queda?

Aquí és on entra en joc la manca de sinceritat de què us parlava al principi.

Ser sincera em fa vulnerable.

Odio ser vulnerable.

Però la manca de sinceritat fa que la gent em faci mal sense adonar-se'n, sense voler, perquè actuen sense saber que em fan mal. I no ho saben perquè jo no mostro els meus sentiments. Així ha estat amb l'escrit de l'as de diamants: en llegir-lo, totes les pel·lícules que m'he fet les darreres setmanes han acabat de cop. Fos a negre, sense títols de crèdit ni dedicatòries. FI.

Llavors em torno a trobar fent el que m'havia promès que no tornaria a fer: plorar per un home. Per un home? Quina mena de feblesa absurda és aquesta? Plorar per un home? Quin home es mereix que plorin per ell?

CAP.

Què? Ja aneu lligant caps? Ho heu esbrinat?

M'eixugo les llàgrimes i decideixo ser sincera, per una vegada he entès el que cal. Si igualment he de patir, com a mínim que qui em fa mal sàpiga que me n'ha fet:
encara n'estic enamorada.

3 comentaris:

dintredemi ha dit...

xiques lamente molt que aquesta història acabe així.
jo també crec que les relacions obertes poden funcionar, però és molt difícil controlar els sentiments (tot i que ho intentem, estan ahí) i al final passen factura.
jo no sé si és que els éssers humans no hi estem preparats per a aquestes relacions o si la societat ens ha inculcat uns valors incompatibles amb ser lliures que costen de deslligar-se.
la qüestió és que, siga com siga, quan una cosa no funciona, hi ha que passar pàgina. enamorar-se pot ser la cosa més bonica o la més dolorosa, i va deixant uns surcs cada vegada més profunds, que fan difícil eixir sense que queden marques.

molta sort als tres.

Hèctor ha dit...

Benvolguda As de Cors,

després d'haver llegit d'una sola tacada els darrers tres posts m'he quedat una mica de pasta de boniato.

I bé, com a lector habitual - seguidor viciós, com posa a la columna de la dreta - supose que m'agradaria dir el que pense a propòsit de les vulnerabilitats.

No és més fort qui pensa que és de pedra, sinó qui sap per on es pot trencar. Una mica com el bambú.

I és per això que qui es coneix es pot permetre el luxe de mostrar-se amb sinceritat. Perquè sap on són els seus límits.

Tu sempre seràs més forta. Són les pedres les vulnerables, As de Cors.

Moltíssima sort als tres, siga quin siga el camí que trieu.

Una abraçada,
Hèctor

as de cors ha dit...

Sí, dintredemi, és cert que no vivim en una societat que ens faciliti aquesta mena de relacions, ni tan sols que ens posi en safata parlar-ne. Gràcies per les teves paraules.

Hèctor, què t'he de dir? T'agraeixo els ànims. Després del rampell he reflexionat molt. I hi ha una cosa que tinc clara: no els vull perdre. No sé com s'arregla un embolic com aquest, amb tantes tibantors i tants de mal rollos, però segur que ha de tenir solució. Potser la distància hi ajudarà. Avui he vist l'as de trèvols i m'ha fet molt feliç saber que no està enfadat.

"qui es coneix es pot permetre el luxe de mostrar-se amb sinceritat. Perquè sap on són els seus límits". No m'ho havia plantejat mai així, però tens raó. I quant als límits, porto un anyet de descobertes interessants: límits físics i límits emocionals. Sí, m'agrada provar els meus límits, portar-me fins a ells per saber on els tinc. És dolorós, en certa manera, però un cop que els trobes, saps que fins allà te'n guardaràs molt de tornar-hi a arribar.

Gràcies per la teva sinceritat. No sé si aquest blog seguirà o morirà aquí, perquè tampoc no depèn només de mi, però ara ve una temporadeta de desconnexió obligada. Si torno a passar per aquí, ja t'avisaré.

Una abraçada.