The shape of my heart

Hi ha una cançó de Sting que m'encanta, on fa paral·lelismes amb els pals de la baralla francesa. Si no m'equivoco, forma part de la banda sonora de la pel·li Leaving Las Vegas, on una espectacular Elisabeth Shue topa casualment amb un acabadíssim Nicolas Cage a la ciutat del vici. Les escenes de sexe són... bé, "espelusnants", i per raons òbvies cada cop que entro en el nostre blog només tinc al cap la cançoneta de Sting.

I ara, quin rotllo ens està fotent aquesta? Segur que és el que esteu pensant. Potser no, però jo sí ho pensava mentre ho escrivia. Què li farem? Sóc una romàntica sense remei. Jo sóc d'aquelles que posa banda sonora a les relacions. Sens dubte, aquesta relació triòdica també n'ha tingut. No us en diré els títols, perquè seria informació massa compromesa -algú podria descobrir les nostres identitats reals a partir d'un descuit com aquest-, però sí que us diré que, com a romàntica sense remei, com a dona que viu un desenamorament d'allò més dolorós, la banda sonora de la meva vida en aquest moment està inundada de violins que grinyolen mentre un munt de records s'abraonen sobre mi.

Quan intento estar tranquil·la llegint al sofà, zas!, una imatge, una olor, un sabor, una paraula... qualsevol detall insignificant em transporta a un moment en què, per més que em costi de reconèixer, vaig ser feliç. Fal·laçment feliç, si voleu, però feliç al cap i a la fi. És clar, no negaré que les imatges recurrents són les de les nostres sessions de llit... Si tanco els ulls encara veig la cara radiant de l'as de diamants mentre arrufa les celles en un gest de plaer incontenible, i els ulls de l'as de trèvols clavant-se en els meus mentre fa escórrer l'as de diamants, uns ulls que m'amenacen: "prepara't que ara vaig per tu". Si em deixo anar, puc sentir els gemecs de l'as de diamants, i la respiració de l'as de trèvols tot concentrat en aguantar el seu plaer. De vegades, al metro, em sembla sentir una veu que em diu: "menja-me-la". I em ruboritzo de sobte, i sento una mena d'escalfor entre les cames que m'obliga a pensar en qualsevol fotesa per no deixar-me portar per l'instint i abordar al primer paio ben plantat que em miri de cua d'ull.

Però no us penseu que l'únic que enyoro d'aquells dies gloriosos és el sexe. Si m'heu començat a conèixer ja podeu imaginar que el que trobo més a faltar són les estones en què, precisament, fèiem qualsevol altra cosa: anar al cinema -definitivament, els francesos són lents-, al teatre -i agafar-nos de la mà tots tres en la complicitat de la foscor-, descobrir cantants que no coneixíem, preparar junts el dinar -sentir la mà de l'as de trèvols apartant amb tendresa els cabells del meu coll i clavar-hi un petó ben cast mentre tallo un tomàquet, o l'as de diamants que em regala un somriure, m'abraça i em besa amb passió a la cuina-, discutir si és millor en Murakami o en Mishima -"on vas a parar! no hi ha color!"-, explicar-nos anècdotes de joventut amb tot luxe de detalls, vaja, les coses que es fan quan comences una relació...

Us enyoro, asos.

Dones

Les dones tenim la sort de trobar guapes les altres dones. Ens les mirarem amb més o menys enveja, però no donarem mai l'argument absurd d'alguns homes quan han de valorar la bellesa d'un altre: "ei, jo sóc un tio, no sé si aquest és guapo..." (?!)

Mai abans de la nostra trobada amb l'as de cors m'ho havia fet amb una dona. Recordo una vegada en una discoteca que una noia va voler lligar amb mi i no vaig saber què dir... I això que sempre havia pensat que era una experiència que m'agradaria tenir, vull dir que calia provar-ho... I si després de tot era amb una dona amb qui volia estar? O si, qui sap, jo era bisexual? Podia passar la resta de la meva vida havent estat només amb homes? 

Certament, tal com estava encarrilada la meva vida, les possibilitats de fer-m'ho amb una dona eren molt llunyanes, tot i que quan amb l'as de trèvols parlàvem de les nostres fantasies, una de les que jo deia era fer un trio amb una altra dona... quina feinada estar per dos homes, pensava... 

Però, per l'amor de Déu... un trio? Quines coses se'ns passaven pel cap...

En tot cas, vaig obtenir resposta als meus dubtes un dia que vaig sortir d'ambient amb unes amigues. Vam entrar en un local ple de dones, és clar, però jo no m'hi trobava gens còmoda, em sentia molt més a prop dels pocs nois que hi havia que de totes aquelles noies... En el fons, em va anar molt bé aquella experiència. Ja no tenia recança per no haver-ho provat. Em treia un pes de sobre. Em sentia alliberada. 

Ja no em calia saber què se sent quan es toquen uns pits, quan es besen, quan s'acaricia una pell suau, quan es besen uns llavis carnosos... 

Y entonces, llegó ELLA.

Al principi era com, ui! li faré petons, és clar però, com a molt, li tocaré els pits. Les primeres nits va ser així. Vam besar-nos, vam tocar-nos i besar-nos els pits, els mugrons (vam, fins i tot, comparar-los). 

Ma mare sempre ha dit que als homes els hi falten tetes. I no puc estar-hi més d'acord. Són tan agradables de tocar... 

I la seva pell? És la pell més suau de l'univers!

Més endavant, l'as de cors va atrevir-se a baixar una mica més. La vaig deixar... Me'l va menjar una miqueta... Força bé... Un dia me'l va menjar mentre l'as de trèvols se la follava, vés per on...

Un dia, m'hi vaig atrevir jo. Vaig anar baixant per la panxa mentre em decidia. Vaig fer-li un petó sobre el pèl púbic. Vaig fer-hi una llepadeta. Vaig mirar-me'l, vaig tocar-lo i vaig llepar-lo de dalt a baix, com m'agrada que m'ho faci a mi l'as de trèvols. Mentre llepava, vaig gosar buscar-hi el foradet i ficar-li un dit. Sincerament, em va sorprendre la direcció que prenia la seva cavitat... era força diferent del meu, o potser només es tractava d'una qüestió de punt de vista?

En definitiva, vaig llepar, vaig tocar, i la vaig fer escórrer! Uau, va ser tan excitant! 

M'hagués agradat que l'as de trèvols ho veiés, de fet m'hagués agradat que em follés mentre jo li menjava el conyet a l'as de cors. Però havíem tingut una dura i llarga sessió de sexe. Crec que havíem follat per la nit, pel matí i seguíem per la tarda i, és clar, l'angelet ES VA ADORMIR!

Sense comentaris...

Reserves

Per motius que no vénen al cas, no he pogut estar gaire pendent del blog. Per un cantó això, i per l'altre que sóc força reservat. Els altres asos ho han esmentat en alguna ocasió. De fet, entre elles i jo hi ha aquesta gran diferència: la necessitat o no de fer conèixer què ens estava passant. D'entrada vam veure clar que el trio havia de ser secret, que no li ho podíem comentar a ningú. Però cap de les dues no va trigar ni una setmana a explicar-ho a algú. Una fermesa que fa por, tu! I en van quedar molt satisfetes. D'una banda tenien una necessitat de demanar opinió, d'assistir a gent que tingués perspectiva sobre la nostra relació. Per una altra, potser més important encara, hi havia la impossibilitat de carregar totes soles la pressió d'un fet tan excepcional. Compartir-ho amb amigues els permetia quedar molt més relaxades. Aleshores el pacte de silenci va passar del secret absolut a estar només vedat a la gent que coneixíem l'as de cors i jo, en considerar que per aquí sí que hi havia risc.

A mi també m'animaven a compartir-ho. No se'n podien avenir que no ho expliqués a ningú. "Això no t'ho pots quedar per a tu tot sol! Ets un home! Cal que es conegui com n'ets d'afortunat!" Però, vés, de debò que no em cal. Encara més, cada cop que l'as de diamants em deia a qui li ho havia explicat, tots gent que, poc o molt em coneixien, em volia fondre. Podeu creure que em moria de vergonya. D'aquella de mirar a terra i tapar-me el cap. Què hi voleu fer, sóc així d'infantil! No cal dir que quan em trobava amb aquestes persones cara a cara, la vergonya esdevenia pànic. Discret i interioritzat, però pànic. Jo amb cara de “què tal? Com va la vida? Sóc l'as de trèvols de sempre” i pensant “te m'estàs imaginant follant amb l'as de diamants i una altra dona”. I això els feia molta gràcia, als altres asos! Gaudien del meu torbament. I vinga a pressionar-me. Quan rebia una trucada d'alguna amic, en penjar l'as de diamants em deia: "què, ja li has dit que tens dues amants?" Quina bruixa! Però segurament la perversió de l'as de cors era la més... perversa! M'insistia a que li ho digués a un conegut comú, a qui per seguir amb el vocabulari de les cartes li direm la jota de pics. "Digues-ho a la jota de pics, digues-ho a la jota de pics!" Val a dir que l'interès per la jota de pics no era fruit de l'atzar. A l'as de cors li molava força. Que se'l podria tirar, vaja! Fins i tot li hagués agradat afegir-lo al trio i tenir un quartet. "Explica-li-ho a la jota de pics, explica-li-ho a la jota de pics!" Fins i tot, una nit, quan, fruit de l'esforç físic vaig adormir-me (el proper apunt que faci segurament serà sobre com s'enfronta un home a dues dones al llit, mira tu) va intentar suggestionar-me en somnis i em xiuxiuejava a l'orella "Explica-li-ho a la jota de pics, explica-li-ho a la jota de pics!" Una altra bruixa! Com en gaudien, totes dues! I jo fonent-me de vergonya.

Ara, ja veieu. Malgrat tota la vergonya i totes les reserves, aquí estic, participant del blog. Tardanament. Breument. Però participant-hi.

Per acabar: què és un pic?

Miracles...

[dedicat a l'as de diamants ;) ]

2+1=3?

Tot contestant un comentari de la Mar en el post anterior m'he adonat que havia d'escriure'n un de nou. Aquest cop, toca deixar de banda el sexe (com ha fet l'as de diamants) i entrar a tocar la fibra, allò que en diuen els sentiments. Perquè si en aquesta relació hi ha hagut alguna cosa han estat sentiments (i sexe, sí...).

Si heu seguit el blog des del començament sabreu que em vaig enamorar de l'as de trèvols. No va ser un amor a primera vista, feia un any que ens coneixíem, que ens quèiem bé, que gaudíem de la companyia de l'altre, però mai no havia pensat en ell més enllà d'una bona amistat. No és que no m'agradés, m'agradava i força, és el meu tipus, vaja. Però sigui pel fet que era "casat", o perquè aquestes coses arriben quan arriben, no m'havia passat pel cap ni tan sols masturbar-me en honor seu.

Quan em vaig adonar que me n'estava enamorant? Va ser en el moment en què em va començar a parlar de la seva relació, de la seva no-tan-perfecta relació. Xerràvem pel xat, res seriós, i el seu llenguatge encriptat em va fer volar coloms. Després de passar un dia sencer amb ell passejant per Barcelona, sentint-lo parlar de la seva situació amb l'as de diamants, vaig començar a fantasejar amb ell, a imaginar que tard o d'hora picaria a la meva porta i em diria: "Hola, m'he separat". Perquè, admetem-ho, la seva situació en aquells moments pintava molt negra.

La imaginació és dolenta, fa mal, a poc a poc, perquè cada conversa amb ell tenia sempre una lectura que confirmava les meves fantasies. El dia que se'ns va acudir la bogeria de fer un ménage à trois vaig haver de parar un moment i preguntar-me: "Estàs segura d'això que estàs a punt de fer?" Una part de mi hauria marxat en aquell mateix moment. L'altra, la que s'equivoca sempre, em va demanar que m'hi quedés. I aquí va començar el meu autoengany.

Vaig passar per totes les fases: això és només sexe, disfruta'l mentre puguis; crec que m'estic enamorant d'ella també; i si ell s'està enamorant de mi?; ostres, ara ella s'enamora de mi!; no, cap dels dos no n'està d'enamorat; malgrat estar enamorada d'ell, sé que sóc capaç de portar aquesta relació com la dona madura que sóc; no, no sóc capaç de tirar endavant, fa massa mal; mentre tingui clar quin és el meu lloc, puc gaudir-ne tant com vulgui i treure'n molt de profit; no vull el lloc que m'ha tocat ocupar, necessito que m'estimin; etc.

A mesura que avançava la relació jo m'anava implicant cada cop més en la vida d'aquest parell. Passàvem més estones junts, em quedava més sovint a dormir a casa seva, i vam començar a fer coses fora de casa: teatre, concerts, cinema, restaurants... Però hi havia alguna cosa que no m'acabava d'agradar, que em feia sentir incòmoda amb ells, i era el fet que ells no deixaven mai de ser parella quan sortíem al carrer, i jo havia de deixar de ser trio si no érem a casa. Al carrer jo era l'amiga, i aquesta separació d'espais, de rols, em va anar consumint. Si al metro es feien un petó, o s'agafaven la mà, si treien a la conversa un tema que no tenia res a veure amb mi (com les compres de Nadal o un dinar familiar el cap de setmana següent) jo em sentia molt lluny, completament fora de joc i de lloc. En la foscor de cinemes i teatres ell ens agafava la mà a totes dues, però tan bon punt els llums s'encenien, tornàvem a ser 2+1.

El cas és que mai no vam deixar de ser 2+1. Jo m'entestava a creure que érem 3, però al final em vaig adonar que el nivell d'implicació no estava sent el mateix, que era sempre jo qui anava cap a ells, qui els visitava, qui deixava la meva ciutat per anar a veure'ls, qui deixava de banda les meves rutines per entrar en les d'ells, massa desgast per a una sola persona, massa dedicació a algú que, de fet, no em feia cas (o no em feia el cas que jo volia que em fes). Ho vam parlar (va ser un dels cops que vam tallar). I vès, tallem i decideixen venir a passar una nit a casa meva! I és que ja us hem dit que ens ha costat molt deixar-nos... els trios són viciosos i addictius... i nosaltres ens hem estimat molt.

Arribats en aquest punt, vam tenir clar que no érem 3, sinó 2+1, i que mentre actuéssim tenint al cap el 2+1 tots tres en sortiríem guanyant. Però no va ser del tot cert. Un dia em van sorprendre amb un detall insòlit: m'havien fet un foradet a l'armari. Ostres, no us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, el significat que aquest gest tenia per a mi, i que en aquell moment jo tenia clar que no era el mateix significat que tenia per a ells. Però, renoi, un foradet a l'armari és un foradet a l'armari, aquí i al Japó, oi? Allò era ser 2+1 o ser 3? El foradet se'l van currar: hi van posar calcetes, uns mitjons, una samarreta per dormir, i el meu raspall de dents. Jo ja no havia de carregar amb la caseta com els cargols, podia sentir-me a casa allà, i era benvinguda sempre. Però tampoc no va ser del tot cert... Aquell va ser el nostre cant del cigne: l'as de diamants es va anar sentint menys a gust amb la meva presència, i jo vaig notar cada cop més la sensació de sobrar en un lloc, de ser com l'apèndix: que ocupa espai i no serveix per a res. I vaig decidir extirpar-me, aquest cop de debò.

I va ser llavors que vam començar aquest blog, perquè tot això que hem viscut no caigués en l'oblit, perquè algú pugui algun dia beneficiar-se'n quan es trobi en una situació similar, perquè a nosaltres ens van faltar referents, respostes a tantes i tantes preguntes que ens fèiem. Per a algunes encara no hem trobat resposta, però malgrat tot, ha valgut la pena.

Gelosia

Mai no m'he considerat una persona gelosa. I, en qualsevol cas, sempre he pensat que seria capaç de perdonar una infidelitat sexual, però que em costaria més fer-ho si es tractés d'una infidelitat, diguem-ne, més profunda, fins i tot encara que no hi hagués sexe. 

De tota manera, de no ser gelosa a ficar una altra dona al llit del meu home hi ha un abisme, no creieu? Encara ara em pregunto per què vaig entrar en aquest joc. Encara ara no ho entenc. Encara ara, de vegades penso que la meva psicòloga tenia raó quan em va dir que això era completament autodestructiu. Encara ara, però, penso que va ser fantàstic.

En el meu post sobre la primera nit, us comentava com em va fascinar veure com ells dos follàven, que em vaig fer l'adormida i que em vaig dedicar a observar-los i a escoltar-los gemegar.

La segona nit que van follar mentre jo dormia, però, ja no em va semblar tan fantàstic. També em vaig fer l'adormida, però estava ben desperta i passant-ho bastant malament. Al matí següent, vaig aconseguir verbalitzar-ho... "potser em fa més mal del que em penso". I aquí va acabar per segon cop (l'as de cors ho havia acabat la primera vegada. Com ja sabeu, el joc de deixar-ho i de tornar, ha estat una constant en la nostra relació). 

No m'havia plantejat mai la possibilitat que l'as de cors i l'as de trèvols follessin quan jo no hi era. No pensava que ell fos capaç. Però ho van ser, tots dos, és clar. Dos cops. Quan l'as de trèvols em va dir quan, vaig recordar que en un d'aquests moments jo estava perduda enmig de la ciutat a la recerca d'un taxi que no arribava, morint-me de fred i fent tard a un sopar al qual duia una quiche que gairebé se'm crema al forn. Vaig lligar ambdós moments i em vaig sentir tan idiota... Allà va ser quan vaig posar una norma, la meva norma. "L'as de trèvols i l'as de cors no follaran si jo no hi sóc. No cal que jo participi del joc, però cal que hi sigui". Potser us semblarà estúpid. Potser us semblarà adequat. Jo no vaig veure una altra sortida, si volíem continuar. I jo volia continuar, però em calia saber que no ho tornarien a fer. On era l'as de diamants del primer paràgraf, doncs? 

També hi era, també. També hi és. Potser en un altre post us ho explico. Allò de la infidelitat profunda. Allò de témer que li conquereixin l'ànima i no el cos.

Bona nit.