dissabte, 3 d’octubre del 2009

"Compartir l'amor"

L'as de diamants ens ha fet arribar, a l'as de trèvols i a mi, l'enllaç a l'Entre Línies que la setmana passada parlava d'una relació poliamorosa com la nostra. Bé, com la nostra no (ja m'agradaria). La relació en qüestió començava amb una parella que duien junts 10 anys, i un dia van començar a tenir altres relacions consentides. Fins que van conèixer la seva particular "as de cors". Des del començament, la "nova" es va sentir molt estimada i molt inclosa a la família, i això els va fer plantejar-se la possibilitat de viure tots tres junts (jo vaig tenir un foradet a l'armari de l'as de trèvols i l'as de diamants, us en recordeu?).

Un dia, "l'as de cors" d'aquesta història es va quedar embarassada d'ell (al reportatge no diuen si va ser accidental o buscat), i van decidir tirar endavant la família tots junts. Actualment viuen sota el mateix sostre, i eduquen la nena tots tres en igualtat de condicions, en armonia i amor.

En veure el reportatge no he pogut aturar el munt de preguntes que s'acumulaven dins el meu caparronet: com és que els ha funcionat? Què els fa diferents de nosaltres? Quina mena d'acords cal prendre per tal de tirar endavant una relació a tres fins a aquests nivells de compromís?

Un dels canvis evidents és el de parella per trio, entenent això en un sentit amplíssim del canvi de xip: cal que la relació comenci de zero (és evident que els 10 anys de relació prèvia hi són, però cal concebre la nova situació com un nou inici, perquè si no, crec que és molt fàcil entrar en una mena de competència, no sé si m'explico); també en el sentit de no ser 2+1 sinó 3, o millor encara: 1+1+1, la qual cosa vol dir que les combinacions són múltiples. Els tres del reportatge tenien habitacions separades, m'ha xocat al començament, però després m'ha semblat d'allò més lògic: em semblaria forçat dormir sempre tots tres junts, i políticament poc correcte que la parella antiga es mantingués en una habitació mentre "l'as de cors" ha de dormir sola en una altra. Vaja, que la solució d'aquests tres m'ha semblat ideal. Però el canvi de parella a trio implica també una sèrie de compromisos més enllà del que és estrictament el trio: mantenir la relació en secret només pot comportar a la llarga molta amargor, perquè haver de viure en la penombra no és agradable per a ningú.

Una de les preguntes que m'ha vingut al cap és: podríem nosal3 arribar a això? Si prenem com a referència la relació que hem tingut, la resposta és no, perquè des del començament l'hem viscuda com una cosa passatgera, una mena d'aventura, de bogeria, i mai no ens hem plantejat que pogués durar. De fet, l'as de trèvols ha reiterat unes quantes vegades que era una relació insostenible en el temps. I vaja, si ell ho té tan clar, com portar-li la contrària?

No ho hem arribat a provar, és cert. Els nostres intents han estat breus i covards. És cert que en aquests moments és parlar per parlar, ja que la vida ens ha dut per camins divergents. I és clar, des de la distància tot es veu molt bonic. Però, i si...?

Potser ja és tard per a plantejar-nos-ho.


O potser no.