La Reina de diamants

Ara que ja sabeu com vaig conèixer els dos Reis de la baralla, vull explicar-vos l'experiència amb la Reina de diamants. Va ser, de fet, la primera cronològicament parlant. I déu n'hi do quina entrada en la família...

Va ser el matí següent a la nostra primera experiència junts. Com que era laborable, l'as de trèvols i l'as de diamants van marxar cap a les respectives feines. Jo em vaig quedar una estona més, per recuperar forces després d'una nit de sexe sense treva. Tota la casa per a mi sola. Tot el llit per a mi sola. Totes les olors que impregnaven el llit per a mi sola. Vaig dormir una bona estona i em vaig llevar a mig matí. Vaig rentar els plats i em vaig dutxar. Ja vestida, amb el cabell encara humit, em disposava a ficar els llençols bruts a la rentadora quan, de sobte, sento una clau que gira al pany de la porta (ja us hem explicat en alguna ocasió que el pis és molt petit, gairebé un estudi, i no hi ha on amagar-se). La porta s'obre, faig una repassada ràpida al pis (buscant proves del pecat) i salto per amagar els llençols nets que havia deixat damunt del llit (en una fracció de segon vaig plantejar-me la conveniència que fos qui fos que obria la porta amb clau m'enganxés canviant els llençols, com hauria pogut explicar-ho?). Adopto un posat d'allò més natural i saludo.

"Hola, daixò, jo sóc, sóc, sóc... una amiga d'ell, d'ella... dels dos, una amiga". La Reina de diamants em mira (un cop recuperada de l'ensurt de trobar algú al pis quan se suposava que no hi havia ningú) i em diu: "Ah, molt bé. Només he passat a deixar una cosa". No sé què em va agafar, però em vaig posar a xerrar pels colzes, sense que la pobra dona m'hagués preguntat res: "Jo, és que, bé, m'he quedat a dormir perquè, a dormir..., ahir vam anar al cine, i es va fer tard, i jo, jo visc lluny, i es va fer tard, i em van dir 'per què no et quedes a dormir?' i vès, m'hi vaig quedar. Però ja me n'anava, és que avui tenia unes hores i he pensat aprofitar per mirar el correu, per... bé, però jo ja me n'anava". "Molt bé. Molt de gust". "Igualment".

I vaig marxar. Vaig enviar un sms a l'as de diamants perquè estava segura que en qüestió de segons sa mare la trucaria. I bé, la va trucar. El que van parlar aquell dia (i dies posteriors) us ho explicarà ella, perquè el posat natural de qui us escriu no va ser tan natural, i la Reina de diamants es va ensumar alguna cosa. (De fet, encara ara no n'ha tret l'aigua clara... afortunadament!)

Ten thousand spoons when all you need is a knife

1. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. M'empasso l'orgull, surto corrent rere seu: "Ei, espereu-me. Hi ha un lloc per a mi al vostre llit?" M'abracen. Anem cap a casa. Dormim els tres junts, ben apretadets. Avui fa molt de fred.

2. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. Trec el llibre i començo a llegir. Em costa passar les pàgines. Tinc les mans glaçades. No em concentro en la lectura. Començo a tremolar. Encara falta més de mitja hora perquè vingui el bus. Paciència... Un taxi ocupat s'atura davant la parada. Una veu coneguda em crida des de dins: "Va, tòtila, puja. Anem cap a casa". Somric. Són ells. Pujo al taxi. Dormim els tres junts, ben apretadets. Avui fa molt de fred.

3. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. Trec el llibre i començo a llegir. Em costa passar les pàgines. Tinc les mans glaçades. No em concentro en la lectura. Començo a tremolar. Encara falta més de mitja hora perquè vingui el bus. Paciència... A la 1.10 arriba el meu bus. Guardo el llibre. Em poso els auriculars. M'espera una hora llarga de camí. Dins el bus segueixo tenint fred. A mig camí descobreixo una mitja lluna taronja, perfecta. Sembla un grill de mandarina. Al bus només quedem un altre passatger i jo. Els carrers del meu poble són deserts. Arribo a casa a les 2.10. Em costa posar la clau al pany. Em fico al llit. Dormo sola, ben arraulideta. Avui fa molt de fred.

1. El que he tingut ganes de fer.
2. El que he somiat que feien.
3. El que he fet.

El Rei de trèvols

El dia que l'as de cors va entrar en la vida de l'as de trèvols i de l'as de diamants, poc s'imaginava que en tan sols dos mesos acabaria coneixent la baralla completa. La primera trobada amb el Rei de diamants ja us la vam explicar (l'as de diamants encara tremola quan hi pensa). Conèixer el Rei de trèvols va ser encara més surrealista.

L'as de trèvols va haver d'anar al metge per un problema de salut, res seriós, en principi, però com que l'as de diamants treballava, el va acompanyar l'as de cors. El que no sabien era que el Rei de trèvols també s'hi apuntaria.

Ep, l'home molt i molt agradable, que consti, però és clar,
acostumada al trio d'asos, un trio amb el Rei de trèvols, per
més que només fos castament asseguts tots tres a la sala d'espera d'un hospital,
era del tot desalentador... -as de cors-.

Es van fer les presentacions pertinents: "Papa, una amiga", "Molt de gust", "El gust és meu"... Quan el metge els va atendre després d'haver-li fet unes quantes proves a l'as de trèvols, els va explicar que la cosa era més seriosa del que semblava, que l'havien d'obrir, vaja. Al vespre, després de l'operació, el mateix metge els va cridar al seu despatx (allà hi havia l'as de diamants i l'as de cors, per descomptat, el Rei de diamants, el Rei i la Reina de trèvols, i un munt de dosos, tresos, sets i algun jòker i tot...). Abans de començar a parlar, el metge va mirar tothom i va preguntar qui era cadascú, per saber a qui li havia de donar primordialment la informació sobre com havia anat l'operació. Un cop localitzats els pares del pacient i l'as de cors (a qui ja havia vist al matí), es mira confús l'as de diamants i li pregunta: "I tu qui ets?" I ella, pobreta, li respon: "Jo, de fet, sóc la seva parella". El metge es gira cap a l'as de cors i li diu indignat: "Llavors, tu m'has enganyat! Tu no ets la dona del pacient!", i l'as de cors li aguanta la mirada, amb orgull: "En cap moment no he dit que ho fos. A mi ningú no m'ha preguntat qui era al matí". Riures entre les cartes, la mirada confusa del metge, i l'as de diamants que s'amaga perquè no vegin que s'està morint de riure i de vergonya alhora. En sortir del despatx del metge, el Rei de trèvols comenta amb aire divertit: "Mite'l, el metge, igual s'ha pensat que el meu fill és com els moros, que en tenen dues!" L'as de cors i l'as de diamants aguanten la respiració, es miren còmplices, i l'as de diamants surt al pas amb un "sí, home, que no m'enteri jo". Buf, salvats, un cop més, pels pèls.

Aquella nit l'as de diamants i l'as de cors van vetllar el seu home acabat d'operar. Durant la nit, totes dues l'agafaven de la mà i anaven fent capcinades per torns, destapant-lo quan tenia calor, tapant-lo quan tenia fred, ja sabeu, aquesta mena de coses. El primer moment que va obrir els ulls, quan l'anestèsia va començar a perdre efecte, li van preguntar: "Saps qui som?" I ell, tan trempat com sempre, els va contestar: "Marranes!" Elles van mirar-se entendrides...

Per l'habitació de l'as de trèvols van anar passant totes les infermeres aquella nit, i totes feien la mateixa cara de confusió. L'as de diamants i l'as de cors es divertien imaginant-se-les al despatxet comentant la jugada: "A veure, noies, la dona no era la d'ulleres?" "No, és l'altra" "Què dius? Si acabo de veure com la d'ulleres l'acariciava" "Que no, que és l'altra, que abans quan he entrat jo li estava fent un petó"... I així van anar passant la nit. Al dia següent, el Rei de trèvols va anar a fer el relleu a l'as de cors, i li va dir tot content: "D'amigues com tu el meu fill no en té cap més!" I l'as de cors es va empassar un "això espero" mentre li deia: "va, no és res, ell també ho hauria fet per mi".