dijous, 5 de febrer del 2009

Gelosia

Mai no m'he considerat una persona gelosa. I, en qualsevol cas, sempre he pensat que seria capaç de perdonar una infidelitat sexual, però que em costaria més fer-ho si es tractés d'una infidelitat, diguem-ne, més profunda, fins i tot encara que no hi hagués sexe. 

De tota manera, de no ser gelosa a ficar una altra dona al llit del meu home hi ha un abisme, no creieu? Encara ara em pregunto per què vaig entrar en aquest joc. Encara ara no ho entenc. Encara ara, de vegades penso que la meva psicòloga tenia raó quan em va dir que això era completament autodestructiu. Encara ara, però, penso que va ser fantàstic.

En el meu post sobre la primera nit, us comentava com em va fascinar veure com ells dos follàven, que em vaig fer l'adormida i que em vaig dedicar a observar-los i a escoltar-los gemegar.

La segona nit que van follar mentre jo dormia, però, ja no em va semblar tan fantàstic. També em vaig fer l'adormida, però estava ben desperta i passant-ho bastant malament. Al matí següent, vaig aconseguir verbalitzar-ho... "potser em fa més mal del que em penso". I aquí va acabar per segon cop (l'as de cors ho havia acabat la primera vegada. Com ja sabeu, el joc de deixar-ho i de tornar, ha estat una constant en la nostra relació). 

No m'havia plantejat mai la possibilitat que l'as de cors i l'as de trèvols follessin quan jo no hi era. No pensava que ell fos capaç. Però ho van ser, tots dos, és clar. Dos cops. Quan l'as de trèvols em va dir quan, vaig recordar que en un d'aquests moments jo estava perduda enmig de la ciutat a la recerca d'un taxi que no arribava, morint-me de fred i fent tard a un sopar al qual duia una quiche que gairebé se'm crema al forn. Vaig lligar ambdós moments i em vaig sentir tan idiota... Allà va ser quan vaig posar una norma, la meva norma. "L'as de trèvols i l'as de cors no follaran si jo no hi sóc. No cal que jo participi del joc, però cal que hi sigui". Potser us semblarà estúpid. Potser us semblarà adequat. Jo no vaig veure una altra sortida, si volíem continuar. I jo volia continuar, però em calia saber que no ho tornarien a fer. On era l'as de diamants del primer paràgraf, doncs? 

També hi era, també. També hi és. Potser en un altre post us ho explico. Allò de la infidelitat profunda. Allò de témer que li conquereixin l'ànima i no el cos.

Bona nit.

5 comentaris:

Hèctor ha dit...

I vés per on, aquest és l'escrit que ara per ara més m'ha arribat. Molt bo, la meua enhorabona, As de diamants.

En fi, anècdota per anècdota, ací va la meua.Em porteu de cap.

I és que la meua família és xicoteta i em costa recordar els parentius, i a la fi no m'aclaria amb tant de diamants, as, reis, trèbols, reina, cors..

Total que en previsió que el blog esdevinga Falcon Crest, vaig posar els noms a un paper a la taula de l'estudi a casa casa meua.

L'altre dia es passa una amiga i veu el paper.... "Ara t'ha pegat pel poker?"

as de diamants ha dit...

Doncs moltes gràcies, Hèctor. No vaig quedar gaire contenta de com havia quedat, així que m'alegro que t'hagi agradat.

M'encanta la idea que tinguis el nostre arbre genealògc al teu estudi :)

as de cors ha dit...

Vaja, nena, m'has deixat de pedra. Que li conquerís l'ànima? Jo? A l'as de trèvols? Però, vols dir que el coneixes bé? L'ànima de l'as de trèvols ja està conquerida, no en tinguis cap dubte, i no per mi... (ara hauria d'afegir un "per desgràcia", però no ho faré, ja no).

Hèctor, m'encanta imaginar-te amb els posts amb els nostres noms a l'escriptori, ens imagines despullades? ;)

mar ha dit...

gran tema aquest dels gelos...
si no en tinguésssim què fàcil seria tot, oi?

els gelos parlen de possessió i de por a perdre el que posseïm.
i si ens deixéssim de possessions inútils i passéssim a relacionanr-nos d'una altra manera?
No creieu que tot seria molt més fàcil i alhora més sincer, honest i tranquil?
bon cap de setmana noies...
el tema té "suquillo"... fa temps que hi dono voltes i us asseguro que quan logres desempallegar-te dels gelos tot esdevé molt més fàcil i tot pren una altra forma i dimensió...
bon cap de setmana!!!

as de cors ha dit...

Completament d'acord amb tu, mar. Els gelos són símptoma de possessió, de por, d'inseguretat... Tot és més senzill quan no se'n tenen, però si t'he de ser sincera, jo a la pell de l'as de diamants no hauria aguantat ni una hora, i encara ara no sé com he aguantat a la meva pròpia pell, perquè tot i ser l'altra, he sentit gelos també. I fundats, perquè ves, jo sabia des del començament que ella passaria sempre per davant meu.

Sí, definitivament, una merda això dels gelos...