Després d'una nit de copes i ball, divendres l'
as de cors va quedar-se a dormir a casa. Al sofà. Com ja fa temps que fa quan s'hi queda.
De bon matí, l'
as de trèvols va sortir a comprar-nos l'esmorzar i el diari. Quan ens vam despertar, l'
as de cors i jo teníem unes estupendes 'tortitas' a taula i tot d'ingredients per farcir-les: nutella, dulce de leche, melmelades... i els nostres cafè amb llet i te respectius.
Vam esmorzar tranquil·lament, rememorant els balls de la nit anterior i elogiant els dots culinaris de l'
as de trèvols.
Després de més de mitja hora de tertúlia matinera asseguts a taula, vam decidir aprofitar el sofà -que potser per dormir no era el més còmode, però sí per fer-la petar després d'un bon esmorzar.
L'
as de cors va seure entre nosaltres dos. Xerràvem d'això i d'allò i vam començar a fer bromes del nostre passat sexosentimental. A cada cosa que dèiem, l'
as de trèvols es tapava la cara amb el coixí mort de vergonya.
Vam posar en B. com a música de fons i ens va entrar una
nyonya molt agradable. L'
as de cors recolzava el cap a les meves cames i les seves cames, sobre les de l'
as de trèvols. Les carícies no van trigar a arribar, de l'un a l'altra, de l'altre a l'una... Vam estar-nos així una estoneta, la música era cada cop més agradable i el pensament aquell de 'no hi tornarem, ens fem massa mal' va començar a esvair-se del meu cap, i imagino que dels seus, també.
El que no tenia clar, però, era qui es deixaria anar el primer, qui faria el primer pas per reprendre, ni que fos un cop més, allò que vam deixar semioblidat el 10 de gener...
L'
as de trèvols va moure fitxa. Va venir cap a mi i va besar-me apassionadament... la seva mà acariciava un cos, però no era el meu...
Tot el que va passar després no us ho explicaré. Heu llegit molt ja per saber per on van anar les coses. Potser algun dels asos s'anima i us ho explica.
El que sí us diré és el que vaig respondre a la pregunta d'una de les meves millors amigues (a qui li ho havia explicat tot, només feia una setmana):
"però de què es tracta, de lluitar totes dues per l'home?". No! Tot el contrari. En el moment en què l'una percep l'altra com a rival o es veu a si mateixa com a rival, la cosa no pot anar bé. És així quan ens hem fet mal. Quan hem patit. Ella i jo.
Dissabte no va ser així. Dissabte va ser fluïd, bonic, tranquil, apassionat, evocador... Dissabte no ens vam plantejar res. No teníem pressió de cap mena. Va sorgir i ho vam gaudir.
[Per cert, no diré quan, però s'acosta tant l'aniversari de l'as de cors com el de l'as de trèvols. Així que aprofito per desitjar-los un Feliç Aniversari!]
Entrades
