Tot contestant un comentari de la Mar en el post anterior m'he adonat que havia d'escriure'n un de nou. Aquest cop, toca deixar de banda el sexe (com ha fet l'as de diamants) i entrar a tocar la fibra, allò que en diuen els sentiments. Perquè si en aquesta relació hi ha hagut alguna cosa han estat sentiments (i sexe, sí...).
Si heu seguit el blog des del començament sabreu que em vaig enamorar de l'as de trèvols. No va ser un amor a primera vista, feia un any que ens coneixíem, que ens quèiem bé, que gaudíem de la companyia de l'altre, però mai no havia pensat en ell més enllà d'una bona amistat. No és que no m'agradés, m'agradava i força, és el meu tipus, vaja. Però sigui pel fet que era "casat", o perquè aquestes coses arriben quan arriben, no m'havia passat pel cap ni tan sols masturbar-me en honor seu.
Quan em vaig adonar que me n'estava enamorant? Va ser en el moment en què em va començar a parlar de la seva relació, de la seva no-tan-perfecta relació. Xerràvem pel xat, res seriós, i el seu llenguatge encriptat em va fer volar coloms. Després de passar un dia sencer amb ell passejant per Barcelona, sentint-lo parlar de la seva situació amb l'as de diamants, vaig començar a fantasejar amb ell, a imaginar que tard o d'hora picaria a la meva porta i em diria: "Hola, m'he separat". Perquè, admetem-ho, la seva situació en aquells moments pintava molt negra.
La imaginació és dolenta, fa mal, a poc a poc, perquè cada conversa amb ell tenia sempre una lectura que confirmava les meves fantasies. El dia que se'ns va acudir la bogeria de fer un ménage à trois vaig haver de parar un moment i preguntar-me: "Estàs segura d'això que estàs a punt de fer?" Una part de mi hauria marxat en aquell mateix moment. L'altra, la que s'equivoca sempre, em va demanar que m'hi quedés. I aquí va començar el meu autoengany.
Vaig passar per totes les fases: això és només sexe, disfruta'l mentre puguis; crec que m'estic enamorant d'ella també; i si ell s'està enamorant de mi?; ostres, ara ella s'enamora de mi!; no, cap dels dos no n'està d'enamorat; malgrat estar enamorada d'ell, sé que sóc capaç de portar aquesta relació com la dona madura que sóc; no, no sóc capaç de tirar endavant, fa massa mal; mentre tingui clar quin és el meu lloc, puc gaudir-ne tant com vulgui i treure'n molt de profit; no vull el lloc que m'ha tocat ocupar, necessito que m'estimin; etc.
A mesura que avançava la relació jo m'anava implicant cada cop més en la vida d'aquest parell. Passàvem més estones junts, em quedava més sovint a dormir a casa seva, i vam començar a fer coses fora de casa: teatre, concerts, cinema, restaurants... Però hi havia alguna cosa que no m'acabava d'agradar, que em feia sentir incòmoda amb ells, i era el fet que ells no deixaven mai de ser parella quan sortíem al carrer, i jo havia de deixar de ser trio si no érem a casa. Al carrer jo era l'amiga, i aquesta separació d'espais, de rols, em va anar consumint. Si al metro es feien un petó, o s'agafaven la mà, si treien a la conversa un tema que no tenia res a veure amb mi (com les compres de Nadal o un dinar familiar el cap de setmana següent) jo em sentia molt lluny, completament fora de joc i de lloc. En la foscor de cinemes i teatres ell ens agafava la mà a totes dues, però tan bon punt els llums s'encenien, tornàvem a ser 2+1.
El cas és que mai no vam deixar de ser 2+1. Jo m'entestava a creure que érem 3, però al final em vaig adonar que el nivell d'implicació no estava sent el mateix, que era sempre jo qui anava cap a ells, qui els visitava, qui deixava la meva ciutat per anar a veure'ls, qui deixava de banda les meves rutines per entrar en les d'ells, massa desgast per a una sola persona, massa dedicació a algú que, de fet, no em feia cas (o no em feia el cas que jo volia que em fes). Ho vam parlar (va ser un dels cops que vam tallar). I vès, tallem i decideixen venir a passar una nit a casa meva! I és que ja us hem dit que ens ha costat molt deixar-nos... els trios són viciosos i addictius... i nosaltres ens hem estimat molt.
Arribats en aquest punt, vam tenir clar que no érem 3, sinó 2+1, i que mentre actuéssim tenint al cap el 2+1 tots tres en sortiríem guanyant. Però no va ser del tot cert. Un dia em van sorprendre amb un detall insòlit: m'havien fet un foradet a l'armari. Ostres, no us podeu imaginar la il·lusió que em va fer, el significat que aquest gest tenia per a mi, i que en aquell moment jo tenia clar que no era el mateix significat que tenia per a ells. Però, renoi, un foradet a l'armari és un foradet a l'armari, aquí i al Japó, oi? Allò era ser 2+1 o ser 3? El foradet se'l van currar: hi van posar calcetes, uns mitjons, una samarreta per dormir, i el meu raspall de dents. Jo ja no havia de carregar amb la caseta com els cargols, podia sentir-me a casa allà, i era benvinguda sempre. Però tampoc no va ser del tot cert... Aquell va ser el nostre cant del cigne: l'as de diamants es va anar sentint menys a gust amb la meva presència, i jo vaig notar cada cop més la sensació de sobrar en un lloc, de ser com l'apèndix: que ocupa espai i no serveix per a res. I vaig decidir extirpar-me, aquest cop de debò.
I va ser llavors que vam començar aquest blog, perquè tot això que hem viscut no caigués en l'oblit, perquè algú pugui algun dia beneficiar-se'n quan es trobi en una situació similar, perquè a nosaltres ens van faltar referents, respostes a tantes i tantes preguntes que ens fèiem. Per a algunes encara no hem trobat resposta, però malgrat tot, ha valgut la pena.
Entrades
