dissabte, 31 de gener del 2009

El Rei de diamants

Hola viciosos!

Potser us preguntareu per què fa tants dies que no escrivim... Però tampoc és que ens ho hagueu reclamat amb insistència, eh? Estem passant una mena de crisi familiar: com heu pogut comprovar, les dues cartes que alimenten aquest blog són les vermelles (o hauríem de dir-ne verdes?). I és clar, o ens hi posem tots o perd tota la gràcia... Hem de confessar-vos que l'as de trèvols és més reticent que l'as de cors i l'as de diamants a l'hora d'explicar les nos3 intimitats. Que consti que no és que no tinguem ganes de seguir compartint amb vosaltres la nostra experiència tridimensional. És només que ens cal una empenteta. I bé, què millor que una anècdota divertida per trencar el gel que s'ha fet al blog aquests dies de vent huracanat?

Diumenge al matí. (Què diem matí, les 3 de la tarda!) Els asos estan cremant calories a casa l'as de diamants i l'as de trèvols. Sona el timbre. Atenció: no l'intèrfon, EL TIMBRE!!! Se sent una veu masculina a l'altra banda de la porta: "Que hi sou?" L'as de diamants fot un bot, salta del llit i diu: "Mon pare!" Petit detall: el pis és tan minúscul que no hi ha on amagar l'as de cors (que com que té claustrofòbia prega de genolls que no la fiquin a l'armari). La solució la té l'as de trèvols: "Estira't sobre meu, et tapo amb el nòrdic". L'as de cors obeeix, l'as de diamants obre la porta, l'as de trèvols es fa l'adormit. "Hola, nena, com va tot?", fa ingènuament el Rei de diamants. "Molt bé, papa, aquí... al llit... encara... mmm... eehh... vull dir... d'això... Què vols?", respon l'as de diamants en barnús, suant, patint, quequejant.

L'as de trèvols aguantant el riure que se li escapa lentament per sota el nas. L'as de cors aguantant la respiració sota el nòrdic. L'as de diamants aguantant el tipus, fent veure que no veu el bulto enorrrrrrme que hi ha sobre el llit. Afortunadament, el Rei de diamants és reservat i respectuós i no gosa quedar-se més del que és imprescindible per passar a la filla un missatge de part de la mare. Arriba a ser la Reina de diamants en lloc del Rei i la caguem: hauria entrat, hauria anat fins al llit, s'hi hauria assegut per saludar el gendre... vaja, que ens haurien enxampat. Però no, era el Rei, i abans de marxar va saludar el seu gendre, qui, tot ficat en el paper d'home que dorm a les 3 de la tarda, aixeca un braç i diu: "mmmm... déu...".

L'as de diamants encara ara tremola en recordar l'escena, i maleeix el dia en què va pensar que un loft sense portes era l'opció més encertada per l'estil de vida que tots dos pensaven dur. Poc s'imaginaven l'as de diamants i l'as de trèvols que un dia les portes serien absolutament imprescindibles.

7 comentaris:

Guspira ha dit...

A vegades va bé poder tancar portes, però si no n'hi ha...
sort que era el Rei perquè arriba a ser la Reina i li entra curiositat per veure de ben aprop els brodats dels llençols...

as de diamants ha dit...

Coneixent-la, t'asseguro que ens enxampa :)

Benvinguda al nostre blog, Guspira!

Ferran Cerdans Serra ha dit...

en una habitació normal, que pel que sigui no tingui porta, hi encaixa perfectament un matalàs dels petits, sempre hi quant es compti amb un de lliure, clar... a més esmorteix els sorolls, però en aquest loft tampoc serviria de gaire. ;-)

mar ha dit...

ja us ho passeu bé ja...

nosal3 ha dit...

Sí, avorrir-nos no ens hem pas avorrit, us ho podem assegurar... ;)

Hèctor ha dit...

hahahahaha què bo, m'estava fent un got d'aigua i ha esdevingut vichy català pel nas en llegir que el pare tocava a la porta ...

no havia insistit però us ben assegure que he entrat prou, prou sovint... "hmmm Trencant, ok, tot igual"

i hui entre i ració doble, genial, estic goloset ;)

as de diamants ha dit...

Jo encara tremolo quan hi penso :)