Divendres Sant

Passar un dia sencer amb l'as de trèvols i l'as de diamants és sempre una sorpresa. És com obrir una capsa de bombons: no sé quins m'agradaran més, però cal anar-los tastant i provar sort. El grau d'intimitat a què vam arribar en els nostres temps de bogeria s'ha anat convertint en una mena de confiança gairebé fraternal: és habitual veure'ns a l'as de trèvols i a mi discutir per qualsevol banalitat, i l'as de diamants al costat fent-nos callar com a canalla. Però m'agrada. M'agrada la relació en el punt en què es troba. M'agraden les coses tal com estan. M'agrada anar amb ells a visitar museus, anar al teatre, a concerts, a passejar... (No negaré, però, que la primavera està fent estralls, i avui gairebé em menjo l'as de diamants quan ens hem fet dos petons per acomiadar-nos).

Ara bé, sempre hi ha alguna cosa en l'ambient, sempre sento que hi ha un elefant a la sala d'estar i que l'as de trèvols i l'as de diamants fan veure que no hi és. O potser són només imaginacions meves...

La Reina de diamants

Ara que ja sabeu com vaig conèixer els dos Reis de la baralla, vull explicar-vos l'experiència amb la Reina de diamants. Va ser, de fet, la primera cronològicament parlant. I déu n'hi do quina entrada en la família...

Va ser el matí següent a la nostra primera experiència junts. Com que era laborable, l'as de trèvols i l'as de diamants van marxar cap a les respectives feines. Jo em vaig quedar una estona més, per recuperar forces després d'una nit de sexe sense treva. Tota la casa per a mi sola. Tot el llit per a mi sola. Totes les olors que impregnaven el llit per a mi sola. Vaig dormir una bona estona i em vaig llevar a mig matí. Vaig rentar els plats i em vaig dutxar. Ja vestida, amb el cabell encara humit, em disposava a ficar els llençols bruts a la rentadora quan, de sobte, sento una clau que gira al pany de la porta (ja us hem explicat en alguna ocasió que el pis és molt petit, gairebé un estudi, i no hi ha on amagar-se). La porta s'obre, faig una repassada ràpida al pis (buscant proves del pecat) i salto per amagar els llençols nets que havia deixat damunt del llit (en una fracció de segon vaig plantejar-me la conveniència que fos qui fos que obria la porta amb clau m'enganxés canviant els llençols, com hauria pogut explicar-ho?). Adopto un posat d'allò més natural i saludo.

"Hola, daixò, jo sóc, sóc, sóc... una amiga d'ell, d'ella... dels dos, una amiga". La Reina de diamants em mira (un cop recuperada de l'ensurt de trobar algú al pis quan se suposava que no hi havia ningú) i em diu: "Ah, molt bé. Només he passat a deixar una cosa". No sé què em va agafar, però em vaig posar a xerrar pels colzes, sense que la pobra dona m'hagués preguntat res: "Jo, és que, bé, m'he quedat a dormir perquè, a dormir..., ahir vam anar al cine, i es va fer tard, i jo, jo visc lluny, i es va fer tard, i em van dir 'per què no et quedes a dormir?' i vès, m'hi vaig quedar. Però ja me n'anava, és que avui tenia unes hores i he pensat aprofitar per mirar el correu, per... bé, però jo ja me n'anava". "Molt bé. Molt de gust". "Igualment".

I vaig marxar. Vaig enviar un sms a l'as de diamants perquè estava segura que en qüestió de segons sa mare la trucaria. I bé, la va trucar. El que van parlar aquell dia (i dies posteriors) us ho explicarà ella, perquè el posat natural de qui us escriu no va ser tan natural, i la Reina de diamants es va ensumar alguna cosa. (De fet, encara ara no n'ha tret l'aigua clara... afortunadament!)

Ten thousand spoons when all you need is a knife

1. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. M'empasso l'orgull, surto corrent rere seu: "Ei, espereu-me. Hi ha un lloc per a mi al vostre llit?" M'abracen. Anem cap a casa. Dormim els tres junts, ben apretadets. Avui fa molt de fred.

2. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. Trec el llibre i començo a llegir. Em costa passar les pàgines. Tinc les mans glaçades. No em concentro en la lectura. Començo a tremolar. Encara falta més de mitja hora perquè vingui el bus. Paciència... Un taxi ocupat s'atura davant la parada. Una veu coneguda em crida des de dins: "Va, tòtila, puja. Anem cap a casa". Somric. Són ells. Pujo al taxi. Dormim els tres junts, ben apretadets. Avui fa molt de fred.

3. Mitjanit. L'as de diamants i l'as de trèvols m'han convidat al teatre. Ara m'acompanyen a la parada del bus que em durà a casa. Falta una hora perquè arribi el bus, i una altra hora per fer el trajecte. Plou. "Va, marxeu, que fa fred". L'as de diamants em mira: "N'estàs segura, nena?" "Completament". L'as de trèvols em diu: "Bé, doncs adéu. Em sap greu". "No te'n sàpiga". Em cordo l'abric fins dalt. Els miro mentre s'allunyen. Trec el llibre i començo a llegir. Em costa passar les pàgines. Tinc les mans glaçades. No em concentro en la lectura. Començo a tremolar. Encara falta més de mitja hora perquè vingui el bus. Paciència... A la 1.10 arriba el meu bus. Guardo el llibre. Em poso els auriculars. M'espera una hora llarga de camí. Dins el bus segueixo tenint fred. A mig camí descobreixo una mitja lluna taronja, perfecta. Sembla un grill de mandarina. Al bus només quedem un altre passatger i jo. Els carrers del meu poble són deserts. Arribo a casa a les 2.10. Em costa posar la clau al pany. Em fico al llit. Dormo sola, ben arraulideta. Avui fa molt de fred.

1. El que he tingut ganes de fer.
2. El que he somiat que feien.
3. El que he fet.

El Rei de trèvols

El dia que l'as de cors va entrar en la vida de l'as de trèvols i de l'as de diamants, poc s'imaginava que en tan sols dos mesos acabaria coneixent la baralla completa. La primera trobada amb el Rei de diamants ja us la vam explicar (l'as de diamants encara tremola quan hi pensa). Conèixer el Rei de trèvols va ser encara més surrealista.

L'as de trèvols va haver d'anar al metge per un problema de salut, res seriós, en principi, però com que l'as de diamants treballava, el va acompanyar l'as de cors. El que no sabien era que el Rei de trèvols també s'hi apuntaria.

Ep, l'home molt i molt agradable, que consti, però és clar,
acostumada al trio d'asos, un trio amb el Rei de trèvols, per
més que només fos castament asseguts tots tres a la sala d'espera d'un hospital,
era del tot desalentador... -as de cors-.

Es van fer les presentacions pertinents: "Papa, una amiga", "Molt de gust", "El gust és meu"... Quan el metge els va atendre després d'haver-li fet unes quantes proves a l'as de trèvols, els va explicar que la cosa era més seriosa del que semblava, que l'havien d'obrir, vaja. Al vespre, després de l'operació, el mateix metge els va cridar al seu despatx (allà hi havia l'as de diamants i l'as de cors, per descomptat, el Rei de diamants, el Rei i la Reina de trèvols, i un munt de dosos, tresos, sets i algun jòker i tot...). Abans de començar a parlar, el metge va mirar tothom i va preguntar qui era cadascú, per saber a qui li havia de donar primordialment la informació sobre com havia anat l'operació. Un cop localitzats els pares del pacient i l'as de cors (a qui ja havia vist al matí), es mira confús l'as de diamants i li pregunta: "I tu qui ets?" I ella, pobreta, li respon: "Jo, de fet, sóc la seva parella". El metge es gira cap a l'as de cors i li diu indignat: "Llavors, tu m'has enganyat! Tu no ets la dona del pacient!", i l'as de cors li aguanta la mirada, amb orgull: "En cap moment no he dit que ho fos. A mi ningú no m'ha preguntat qui era al matí". Riures entre les cartes, la mirada confusa del metge, i l'as de diamants que s'amaga perquè no vegin que s'està morint de riure i de vergonya alhora. En sortir del despatx del metge, el Rei de trèvols comenta amb aire divertit: "Mite'l, el metge, igual s'ha pensat que el meu fill és com els moros, que en tenen dues!" L'as de cors i l'as de diamants aguanten la respiració, es miren còmplices, i l'as de diamants surt al pas amb un "sí, home, que no m'enteri jo". Buf, salvats, un cop més, pels pèls.

Aquella nit l'as de diamants i l'as de cors van vetllar el seu home acabat d'operar. Durant la nit, totes dues l'agafaven de la mà i anaven fent capcinades per torns, destapant-lo quan tenia calor, tapant-lo quan tenia fred, ja sabeu, aquesta mena de coses. El primer moment que va obrir els ulls, quan l'anestèsia va començar a perdre efecte, li van preguntar: "Saps qui som?" I ell, tan trempat com sempre, els va contestar: "Marranes!" Elles van mirar-se entendrides...

Per l'habitació de l'as de trèvols van anar passant totes les infermeres aquella nit, i totes feien la mateixa cara de confusió. L'as de diamants i l'as de cors es divertien imaginant-se-les al despatxet comentant la jugada: "A veure, noies, la dona no era la d'ulleres?" "No, és l'altra" "Què dius? Si acabo de veure com la d'ulleres l'acariciava" "Que no, que és l'altra, que abans quan he entrat jo li estava fent un petó"... I així van anar passant la nit. Al dia següent, el Rei de trèvols va anar a fer el relleu a l'as de cors, i li va dir tot content: "D'amigues com tu el meu fill no en té cap més!" I l'as de cors es va empassar un "això espero" mentre li deia: "va, no és res, ell també ho hauria fet per mi".

The shape of my heart

Hi ha una cançó de Sting que m'encanta, on fa paral·lelismes amb els pals de la baralla francesa. Si no m'equivoco, forma part de la banda sonora de la pel·li Leaving Las Vegas, on una espectacular Elisabeth Shue topa casualment amb un acabadíssim Nicolas Cage a la ciutat del vici. Les escenes de sexe són... bé, "espelusnants", i per raons òbvies cada cop que entro en el nostre blog només tinc al cap la cançoneta de Sting.

I ara, quin rotllo ens està fotent aquesta? Segur que és el que esteu pensant. Potser no, però jo sí ho pensava mentre ho escrivia. Què li farem? Sóc una romàntica sense remei. Jo sóc d'aquelles que posa banda sonora a les relacions. Sens dubte, aquesta relació triòdica també n'ha tingut. No us en diré els títols, perquè seria informació massa compromesa -algú podria descobrir les nostres identitats reals a partir d'un descuit com aquest-, però sí que us diré que, com a romàntica sense remei, com a dona que viu un desenamorament d'allò més dolorós, la banda sonora de la meva vida en aquest moment està inundada de violins que grinyolen mentre un munt de records s'abraonen sobre mi.

Quan intento estar tranquil·la llegint al sofà, zas!, una imatge, una olor, un sabor, una paraula... qualsevol detall insignificant em transporta a un moment en què, per més que em costi de reconèixer, vaig ser feliç. Fal·laçment feliç, si voleu, però feliç al cap i a la fi. És clar, no negaré que les imatges recurrents són les de les nostres sessions de llit... Si tanco els ulls encara veig la cara radiant de l'as de diamants mentre arrufa les celles en un gest de plaer incontenible, i els ulls de l'as de trèvols clavant-se en els meus mentre fa escórrer l'as de diamants, uns ulls que m'amenacen: "prepara't que ara vaig per tu". Si em deixo anar, puc sentir els gemecs de l'as de diamants, i la respiració de l'as de trèvols tot concentrat en aguantar el seu plaer. De vegades, al metro, em sembla sentir una veu que em diu: "menja-me-la". I em ruboritzo de sobte, i sento una mena d'escalfor entre les cames que m'obliga a pensar en qualsevol fotesa per no deixar-me portar per l'instint i abordar al primer paio ben plantat que em miri de cua d'ull.

Però no us penseu que l'únic que enyoro d'aquells dies gloriosos és el sexe. Si m'heu començat a conèixer ja podeu imaginar que el que trobo més a faltar són les estones en què, precisament, fèiem qualsevol altra cosa: anar al cinema -definitivament, els francesos són lents-, al teatre -i agafar-nos de la mà tots tres en la complicitat de la foscor-, descobrir cantants que no coneixíem, preparar junts el dinar -sentir la mà de l'as de trèvols apartant amb tendresa els cabells del meu coll i clavar-hi un petó ben cast mentre tallo un tomàquet, o l'as de diamants que em regala un somriure, m'abraça i em besa amb passió a la cuina-, discutir si és millor en Murakami o en Mishima -"on vas a parar! no hi ha color!"-, explicar-nos anècdotes de joventut amb tot luxe de detalls, vaja, les coses que es fan quan comences una relació...

Us enyoro, asos.

Dones

Les dones tenim la sort de trobar guapes les altres dones. Ens les mirarem amb més o menys enveja, però no donarem mai l'argument absurd d'alguns homes quan han de valorar la bellesa d'un altre: "ei, jo sóc un tio, no sé si aquest és guapo..." (?!)

Mai abans de la nostra trobada amb l'as de cors m'ho havia fet amb una dona. Recordo una vegada en una discoteca que una noia va voler lligar amb mi i no vaig saber què dir... I això que sempre havia pensat que era una experiència que m'agradaria tenir, vull dir que calia provar-ho... I si després de tot era amb una dona amb qui volia estar? O si, qui sap, jo era bisexual? Podia passar la resta de la meva vida havent estat només amb homes? 

Certament, tal com estava encarrilada la meva vida, les possibilitats de fer-m'ho amb una dona eren molt llunyanes, tot i que quan amb l'as de trèvols parlàvem de les nostres fantasies, una de les que jo deia era fer un trio amb una altra dona... quina feinada estar per dos homes, pensava... 

Però, per l'amor de Déu... un trio? Quines coses se'ns passaven pel cap...

En tot cas, vaig obtenir resposta als meus dubtes un dia que vaig sortir d'ambient amb unes amigues. Vam entrar en un local ple de dones, és clar, però jo no m'hi trobava gens còmoda, em sentia molt més a prop dels pocs nois que hi havia que de totes aquelles noies... En el fons, em va anar molt bé aquella experiència. Ja no tenia recança per no haver-ho provat. Em treia un pes de sobre. Em sentia alliberada. 

Ja no em calia saber què se sent quan es toquen uns pits, quan es besen, quan s'acaricia una pell suau, quan es besen uns llavis carnosos... 

Y entonces, llegó ELLA.

Al principi era com, ui! li faré petons, és clar però, com a molt, li tocaré els pits. Les primeres nits va ser així. Vam besar-nos, vam tocar-nos i besar-nos els pits, els mugrons (vam, fins i tot, comparar-los). 

Ma mare sempre ha dit que als homes els hi falten tetes. I no puc estar-hi més d'acord. Són tan agradables de tocar... 

I la seva pell? És la pell més suau de l'univers!

Més endavant, l'as de cors va atrevir-se a baixar una mica més. La vaig deixar... Me'l va menjar una miqueta... Força bé... Un dia me'l va menjar mentre l'as de trèvols se la follava, vés per on...

Un dia, m'hi vaig atrevir jo. Vaig anar baixant per la panxa mentre em decidia. Vaig fer-li un petó sobre el pèl púbic. Vaig fer-hi una llepadeta. Vaig mirar-me'l, vaig tocar-lo i vaig llepar-lo de dalt a baix, com m'agrada que m'ho faci a mi l'as de trèvols. Mentre llepava, vaig gosar buscar-hi el foradet i ficar-li un dit. Sincerament, em va sorprendre la direcció que prenia la seva cavitat... era força diferent del meu, o potser només es tractava d'una qüestió de punt de vista?

En definitiva, vaig llepar, vaig tocar, i la vaig fer escórrer! Uau, va ser tan excitant! 

M'hagués agradat que l'as de trèvols ho veiés, de fet m'hagués agradat que em follés mentre jo li menjava el conyet a l'as de cors. Però havíem tingut una dura i llarga sessió de sexe. Crec que havíem follat per la nit, pel matí i seguíem per la tarda i, és clar, l'angelet ES VA ADORMIR!

Sense comentaris...

Reserves

Per motius que no vénen al cas, no he pogut estar gaire pendent del blog. Per un cantó això, i per l'altre que sóc força reservat. Els altres asos ho han esmentat en alguna ocasió. De fet, entre elles i jo hi ha aquesta gran diferència: la necessitat o no de fer conèixer què ens estava passant. D'entrada vam veure clar que el trio havia de ser secret, que no li ho podíem comentar a ningú. Però cap de les dues no va trigar ni una setmana a explicar-ho a algú. Una fermesa que fa por, tu! I en van quedar molt satisfetes. D'una banda tenien una necessitat de demanar opinió, d'assistir a gent que tingués perspectiva sobre la nostra relació. Per una altra, potser més important encara, hi havia la impossibilitat de carregar totes soles la pressió d'un fet tan excepcional. Compartir-ho amb amigues els permetia quedar molt més relaxades. Aleshores el pacte de silenci va passar del secret absolut a estar només vedat a la gent que coneixíem l'as de cors i jo, en considerar que per aquí sí que hi havia risc.

A mi també m'animaven a compartir-ho. No se'n podien avenir que no ho expliqués a ningú. "Això no t'ho pots quedar per a tu tot sol! Ets un home! Cal que es conegui com n'ets d'afortunat!" Però, vés, de debò que no em cal. Encara més, cada cop que l'as de diamants em deia a qui li ho havia explicat, tots gent que, poc o molt em coneixien, em volia fondre. Podeu creure que em moria de vergonya. D'aquella de mirar a terra i tapar-me el cap. Què hi voleu fer, sóc així d'infantil! No cal dir que quan em trobava amb aquestes persones cara a cara, la vergonya esdevenia pànic. Discret i interioritzat, però pànic. Jo amb cara de “què tal? Com va la vida? Sóc l'as de trèvols de sempre” i pensant “te m'estàs imaginant follant amb l'as de diamants i una altra dona”. I això els feia molta gràcia, als altres asos! Gaudien del meu torbament. I vinga a pressionar-me. Quan rebia una trucada d'alguna amic, en penjar l'as de diamants em deia: "què, ja li has dit que tens dues amants?" Quina bruixa! Però segurament la perversió de l'as de cors era la més... perversa! M'insistia a que li ho digués a un conegut comú, a qui per seguir amb el vocabulari de les cartes li direm la jota de pics. "Digues-ho a la jota de pics, digues-ho a la jota de pics!" Val a dir que l'interès per la jota de pics no era fruit de l'atzar. A l'as de cors li molava força. Que se'l podria tirar, vaja! Fins i tot li hagués agradat afegir-lo al trio i tenir un quartet. "Explica-li-ho a la jota de pics, explica-li-ho a la jota de pics!" Fins i tot, una nit, quan, fruit de l'esforç físic vaig adormir-me (el proper apunt que faci segurament serà sobre com s'enfronta un home a dues dones al llit, mira tu) va intentar suggestionar-me en somnis i em xiuxiuejava a l'orella "Explica-li-ho a la jota de pics, explica-li-ho a la jota de pics!" Una altra bruixa! Com en gaudien, totes dues! I jo fonent-me de vergonya.

Ara, ja veieu. Malgrat tota la vergonya i totes les reserves, aquí estic, participant del blog. Tardanament. Breument. Però participant-hi.

Per acabar: què és un pic?

Miracles...

[dedicat a l'as de diamants ;) ]