dissabte, 28 de febrer del 2009

The shape of my heart

Hi ha una cançó de Sting que m'encanta, on fa paral·lelismes amb els pals de la baralla francesa. Si no m'equivoco, forma part de la banda sonora de la pel·li Leaving Las Vegas, on una espectacular Elisabeth Shue topa casualment amb un acabadíssim Nicolas Cage a la ciutat del vici. Les escenes de sexe són... bé, "espelusnants", i per raons òbvies cada cop que entro en el nostre blog només tinc al cap la cançoneta de Sting.

I ara, quin rotllo ens està fotent aquesta? Segur que és el que esteu pensant. Potser no, però jo sí ho pensava mentre ho escrivia. Què li farem? Sóc una romàntica sense remei. Jo sóc d'aquelles que posa banda sonora a les relacions. Sens dubte, aquesta relació triòdica també n'ha tingut. No us en diré els títols, perquè seria informació massa compromesa -algú podria descobrir les nostres identitats reals a partir d'un descuit com aquest-, però sí que us diré que, com a romàntica sense remei, com a dona que viu un desenamorament d'allò més dolorós, la banda sonora de la meva vida en aquest moment està inundada de violins que grinyolen mentre un munt de records s'abraonen sobre mi.

Quan intento estar tranquil·la llegint al sofà, zas!, una imatge, una olor, un sabor, una paraula... qualsevol detall insignificant em transporta a un moment en què, per més que em costi de reconèixer, vaig ser feliç. Fal·laçment feliç, si voleu, però feliç al cap i a la fi. És clar, no negaré que les imatges recurrents són les de les nostres sessions de llit... Si tanco els ulls encara veig la cara radiant de l'as de diamants mentre arrufa les celles en un gest de plaer incontenible, i els ulls de l'as de trèvols clavant-se en els meus mentre fa escórrer l'as de diamants, uns ulls que m'amenacen: "prepara't que ara vaig per tu". Si em deixo anar, puc sentir els gemecs de l'as de diamants, i la respiració de l'as de trèvols tot concentrat en aguantar el seu plaer. De vegades, al metro, em sembla sentir una veu que em diu: "menja-me-la". I em ruboritzo de sobte, i sento una mena d'escalfor entre les cames que m'obliga a pensar en qualsevol fotesa per no deixar-me portar per l'instint i abordar al primer paio ben plantat que em miri de cua d'ull.

Però no us penseu que l'únic que enyoro d'aquells dies gloriosos és el sexe. Si m'heu començat a conèixer ja podeu imaginar que el que trobo més a faltar són les estones en què, precisament, fèiem qualsevol altra cosa: anar al cinema -definitivament, els francesos són lents-, al teatre -i agafar-nos de la mà tots tres en la complicitat de la foscor-, descobrir cantants que no coneixíem, preparar junts el dinar -sentir la mà de l'as de trèvols apartant amb tendresa els cabells del meu coll i clavar-hi un petó ben cast mentre tallo un tomàquet, o l'as de diamants que em regala un somriure, m'abraça i em besa amb passió a la cuina-, discutir si és millor en Murakami o en Mishima -"on vas a parar! no hi ha color!"-, explicar-nos anècdotes de joventut amb tot luxe de detalls, vaja, les coses que es fan quan comences una relació...

Us enyoro, asos.

19 comentaris:

as de diamants ha dit...

No puc dir més que 'iiii, jolinessss'.

Un petó, preciosa!

Hèctor ha dit...

:) el que imaginava jo, que aquest blog m'enganxaria més pels posts on no hi ha sexe.

Hui us he llegit des del rodalies a Terrassa, després d'una vesprada ramblejant i xarrant amb una amiga de la carrera. Amb ganes d'anar als Verdi però bé, em feia mal la gola.

Demà pel matí hi tornaré a Barcelona, que hi ha una expo de fotos al CCCB que vull veure, i a la nit cap a Alacant. Us seguiré llegint.

I vaja, benvolguda as de cors, em maten eixos detallets.

Bona nit,
Hèctor

as de cors ha dit...

Hèctor, el proper cop que vagis als Verdi fixa-t'hi bé: potser la noia que tens davant a la fila sóc jo, o la parella que compren les entrades just després que tu són l'as de diamants i l'as de trèvols...

gatot ha dit...

mmmmmm... només fa dos mesos que heu obert la paradeta? així... no arribo gaire tard!
:)

petons i llepades lectores!

as de cors ha dit...

Benvingut al blog, Gatot. Ja veus que fa ben poquet que escrivim, i poquet va durar la nostra aventura, però déu n'hi do el suc que li estem traient!

;)

as de diamants ha dit...

Benvingut, Gatot!

Jo no volia dir-li això dels Verdi a l'Hèctor, però vaja, que sí, que cada cop hi és més a prop :)

Nena, què hi fas a les 3.15 desperta i consultant el bloc?
No t'ho he dit, però és un escrit preciós. Jo trobo a faltar les sessions de DVD al sofà... tots tres amb el te i la manteta...

as de trèvols ha dit...

Sí que és un retrat força precís de com va ser la nostra relació a tres bandes. Pel que fa a mi, em penso que el record de les sessions de sexe és més intens, però també més esporàdic. En canvi, tot allò que vam compartir més enllà dels llençols, no té el mateix fulgor, però és més persistent.

as de cors ha dit...

Què faig desperta a les 3.15? Bé, és evident: vosaltres escriviu els comentaris al blog de seguidet, primer l'una, després l'altre, un preciós matí de diumenge, mentre preneu el cafè, llegiu el diari i decidiu a quin dels amics amb fills aneu a visitar; jo no tinc qui escrigui comentaris després de mi, ni qui em faci el cafè de bon matí, i tinc ben poques ganes de visitar els amics amb fills un diumenge a migdia, per tant, a les 3.15 de la matinada faig passar les hores, sola, davant l'ordinador, o la tele... ahir va ser sessió de cinema casolà: l'última de l'Indiana Jones i l'Assassinat de Jesse James.

Què li farem?

Hèctor ha dit...

el vostre humil seguidor - un viciós, segons ens digueu al marge dret del vostre blog!! - ja es troba per Alacant. Anar demà al super ja no tindrà l'emoció que ha tingut aquest cap de setmana,

;) què hi farem,
Hèctor

as de cors ha dit...

M'hauria agradat veure't al CCCB, mirant tothom que hi anés de 3 en 3: "seran ells?"

;)

El veí de dalt ha dit...

Ah! O sigui que la partida s'ha acabat? No podem anar per l'escala de color?

as de cors ha dit...

Veí de dalt, sí, la partida es va acabar dos dies abans de començar a escriure aquest blog.

Escala de color? Millor escala multicolor, no et sembla? Quina carta vols ser?

;)

Hèctor ha dit...

As de cors, aleshores vols dir que no èreu vosaltres tres amb qui vaig terminar fent una migdiada??

En fi, tot siga per la cultura...

;)

El Company de Venus ha dit...

Tota una confessió.

as de cors ha dit...

Mecatxis, Hèctor. Noooooo! No erem nosaltres! Bé, una altra vegada serà...

mar ha dit...

vaja, vaja,...
hi veig molt de feeling encara...
tots tres recordeu instants màgics que heu passat junts...
no ho entenc...
perquè ho heu deixat córrer?
perdoneu però crec que encara teniu la flama encesa per dins...

bon cap de setmana!

as de cors ha dit...

Nena, li contestes tu, a la Mar, o li contesto jo?

La flama estarà sempre encesa, però hi ha moments en què un ha de saber dir "prou", o com diuen en anglès, enough is enough. Si la relació no té cap futur, ja des del començament, no té cap sentit aferrar-s'hi, oi?

iiii, jolinesss...

mar ha dit...

la relació no té cap futur...
i això?
perquè ho dius as de cors?
la pregunta seria si la relació té present...
¿?
i, si és que si, estic plenament convençuda que el futur el possibilitem o limitem nosaltres mateixos...
a vegades, negant un futur imaginat, eliminem les possibilitats que es faci realitat...

as de cors ha dit...

Per què dic que no té futur? Dona, és evident. Ells dos són una parella amb molta història al darrere, i amb plans de parella en els quals jo no hi entro (ni hi vull entrar). Només de pensar en el dia que em puguin dir que esperen una criatura, se'm posen els pèls de punta. I com que és probable que aquest dia arribi, tard o d'hora, m'estimo més haver-me'n desvinculat emocionalment al màxim.